San Valentín

Ya hace 2 días que saliste de mi vida, sin hacer ruido, sin despedirte...
Sé que nos volveremos a ver en algún momento de nuestras simples existencias, pero se me hace muy cuesta arriba pasar las noches sin tu compañía, sin sentirte entre mis manos. Creo que lo más duro es el anhelo de la sensación de tenerte dentro de mí, sé que necesitamos darnos un tiempo para retomar nuestras vidas ahí dónde las dejamos, ya qué nuestra relación nos estaba autodestruyendo, a mí mas que a ti, ya que tu eres mas fuerte.
Pero no estoy triste y sé que tú tampoco lo estas, nos quedan los recuerdos de tantas y tantas noches en las que sólo estábamos tu y yo, y nada ni nadie era importante en esos instantes, porqué nos teníamos él uno al otro y eso no nos lo podrá quitar nadie.
Por todo esto y más sólo tengo una palabra que defina nuestros 4 meses y 13 días. Amor

                                                                                                        Te quiero, mi preciosa y verde amiga...
Yonqui d'amor sóc

L'ultim adeu

Imagina, que estas apunt de llançar-te des de un avio a una altura de 5 km d'altura, com et sents al saber que moriràs en pocs segons ?, es una sensació indescriptible , aixo segur, com deu tenir consciencia de que el teu final  s'apropa , que mai mes podràs sentir el soroll de la pluja en nit d'estiu , que mai mes podràs sentir el sabor de la xocolata fonen-se sobre la llengua , que mai mes sentir el tacte de la epidermis d'altre , que mai  mes et podràs despertar enmig del camp i veure sortir el Sol i olorar el camp moll de la caiguda de la serena , la passada nit.
Ara, imagina que ja t'has llançat i estas apunt de estampar-te contra el terra , nomes et queda un segon de vida, en que creus que pensaràs en aquest precís moment? fes l'esforç d'imaginar quin pot ser el teu darrer pensament , quan siguis capaç de descobrir-ho serà massa tard , perquè voldrà dir que estas apunt d'Estampar-te contra el terra i aquell pensament , no el podràs retenir mes que 1 segon, suficient temps? , no te importància , ja que estiràs mort i l'angoixa d'aquell darrer segon desapareixerà , en canvi , sentiràs una nova sensació la de llibertat, no una llibertat terrenal , que podem sentir quan encara estem vius , durant un breu instant de temps, sinó la llibertat eterna i la major felicitat mai sentida... per tant, la mort no ens a de fer por, es la porta a un pla sensorial distint, on les lleis físiques no tenen importància , on no ets ningú...

La mort no existeix

Hi ha res després de la mort ? hi ha Cel o infern ? o simplement quan el cor deixa de bategar tot acaba ?...

esta clar , que jo no sóc ningú per afirmar res, però com aquest es el meu blog i m'avorreixo vull donar la meva humil opinió.

La gent té diverses opinions sobre aquest tema , tots respectables, existeix el Cel ? Jo, crec que no, no puc imaginar la visió del Cel cristià sense que un somriure irònic aparegui a la meva cara , es mal de creure que quan mors , la teva anima es separa del cos i ascendeix als núvols , i quan arribàs al teu destí et trobes davant una immensa Porta , amb un senyo vestit amb un túnica blanca i amb una barba del mateix color , que et fa una entrevista i després et deixa entrar al tant anhelat Cel, vamos hombre, ni que el Cel fos una discoteca , la diferencia es que en el Cel si et deixen entrar amb sandàlies, aixi que per mi el Cel Cristià esta mes que descartat , el mateix opino del Infern, per que es el mateix , nomes canvia el porter , al Infern , es el Diable i al Cel, Sant Pere... 

Però tampoc crec que tot acabi després de que el cor deixi de bategar. Doncs... que passa després de morir , sincerament no tenc ni idea, però vull creure que la Mort no existeix , simplement quan el cor diu prou , el nostre cos es desprèn de la substancia vital i aquesta es transforma en energia que passat un determinat aquesta energia crea una nova forma de vida , ja sigui animal o vegetal. 

Quina es la conclusió ? doncs, que no morin sinó que feim un viatge etern , On l'important no es fer gran coses perquè mai saps quan pots acabar sent un polític corrupte o pitjor, un pederasta homofóbico... conclusió , Hakuna Matata , viu i deixa viure :)

quin es el problema ?

Es curiós , vaig començar a escriure en aquest blog per desfogar-me, però... de que serveix escriure, plasmar els teus sentiments, preocupacions,etc.. sinó ho puc compartir amb ningú, si jo soc L'únic que es preocupa de la meva avorrida existència, es com si fos un pobre espectador veient una mala pel·lícula espanyola què es fa eterna...
Quin es el problema ?? que estic fins els collons de ser la víctima a una pel·lícula de por de serie B , vull ser el protagonista de la millor pel·lícula mai vista..., però, sempre hi ha un però, soc el dolent de la peli i es veu que s'en dona molt millor que ser l'heroi que es queda amb la noia, soc el fracassat que sempre veu com els plans li surten fatal, doncs quina es la solució deixar-me de bajanades, agafar el "toro por los cuernos" i viure la vida que vull viure , no la que em resigno a viure perquè no tenc el valor suficient, los "arrestos" com diria un bon amic, aixi que preparau-vos perquè pens fer tot el que vull i si a qualcú no li agrada, que es foti...


Aaaatxupa !!

Amics, errors i solitud...

Tots cometem errors , uns mes que d'altres,  i diferents tipus d'erros des de grans erros que podem enfonsar-te la vida fins petits errors que no tenen gaire importància... I jo em demano que punyetes he fet per acabar aixi...Els meus amics passen de mi o simplement s'han cansat de la meva companyia...no ho sé, crec que puc arribar a ser  un poc mal d'aguantar, hi ha dies que inclús jo no m'aguanto, aixi que no els culpo, però... em sento molt sol i culpable (?) 


M'agradaria saber el que pensen de mi, si de veritat els importo, si confien en mi, si quan estigui malament estaran al meu costat , totes aquestes preguntes i mes necessiten una resposta, per fer-me tornar la fe en el esser humà, que sempre em sorprèn amb la seva infinita estupidesa , es L'únic animal "racional" i al mateix temps irracional , som tan estúpids que destruïm el nostre entorn, maltractam als animals que de forma egoista hem ensinistrat per fer tasques que no estan dintre de la naturalesa del animal, de cada dia em sorprèn mes L'ésser humà tenim tan de potencial, tenim les eines, la capacitat, els mitjans, per fer d'aquest mon una Terra millor, neta, sense contaminació i a on els animals no tenguin que témer al éssers humà , un mon on éssers humans i animals es tractin com iguals, amb les seves particularitats, aquesta visió del mon es un poc utòpica, pot ser mai s'acompleixi aquest somni, per tenc fe en la bondat de L'ésser humà...
En fi... vull demanar perdo a la gent que he fet mal , tractat de una forma que no corresponia, vull demanar perdo a tots aquells que s'hagin cabrejat per alguna cosa que he fet o he dit , vull demanar perdo a aquells que han confiat en mi i els he fallat , vull demanar perdo a tothom que m'haguí conegut...

Desesperació

Desesperació és el que sento cada matí quan els ulls es dignen a obrir-se i el cervell envia estímuls als meus atrofiats e inmovils músculs, de cop sento com el cor batega i la sang corre per tot el cós càlida i reconfortant, donant vida a cada un dels punts del meu cós que roman al terra, desprès de haver perdut el coneixement per un excés de drogues i alcohol...
Intento aixecar-me però les articulacions en fallen i caic a terra sobre el vomit, fred i pudent, que soc incapaç de recordar des de quant duu allà.

Ja de peu, em dirigeixo al bany per netejar-me de una nit de excés, la llum del dia em cega els ulls, un ulls que en un passat transmetien somnis pròspers i esperançadors de un futur feliç i ple d'amor, en canvi, ara, simplement transmeten dolor, amnèsia i ganes de un dia no veure el seu reflex  a un mirall...

La rutina és bona ?

Que o qui ens fa prendre les nostres decisions?, perquè feim el que feim?, perquè faig cada dia el mateix?, perquè no faig les coses que m'agradaria fer?, perquè duuc una vida sedentària en la qual el major repte que em plantejo es aixecar-me del llit per anar al bany?, perquè no soc mes sociable?, perquè no soc capaç de trobar l'amor entre 7 mil milions de persones?...

No tenc resposta per totes aquestes preguntes, però em puc fer una idea de que hi ha algunes coses que influeixen a que arribi a plantejar-me dites qüestions. Aquestes coses que m'han influït per ser qui soc ara, han estat dos esdeveniments que han marcat la meva vida d'ara al endavant.
Qui em conegui sabrà de que parlo i si qui em coneix i no sap la resposta crec que s'hauria de plantejar, si em coneix realment...